Jonas Kaufmann: My Italy (recital)
El tenor alemany Jonas Kaufmann torna a la pantalla del Cinema Prado amb My Italy. El film inclou un concert molt especial gravat en directe, a més d’un un documental introduït pel propi Jonas Kaufmann.
No obstant això no són Puccini i Verdi les figures centrals de el concert sinó els èxits de tenors com Enrico Caruso i Lucio Dalla.
L’enregistrament del concert es va dur a terme al Teatre Carignano de Torí, acompanyat per l’Orchestra Simfònica Nazionale della RAI. Tot sota la direcció de Jochen Rieder. A més Kaufmann canta temes populars entre els quals s’inclouen “Torna a Surriento”, “Cor’ngrato”, “Mattinata”, “Parla più piano”, “Caruso” i “Il cant”.
El film de Anca-Monica Pandelea documenta l’afinitat especial de Kaufmann amb l’idioma italià, la seva forma de vida i cultura – així com per descomptat, la seva música.
“La música italiana té la capacitat de produir melodies immortals – plenes de brillantor i calor – de les que no pots treure’t del cap en tot el dia “JONAS KAUFMANN
My Italy
Jonas Kaufmann ha volgut transmetre’ns la intensa relació que ha mantingut amb Itàlia des de la seva vespertina infantesa, així, intercalant fragments de petites gravacions realitzades pel pare de l’ intèrpret (quan aquest només comptava amb vuit anys d’edat), ens relata com des de nen, la seva família optava per anar de vacances a Itàlia amb la intenció de més de gaudir de l’sol i de la platja, fer visites culturals ben planificades per descobrir tots els seus secrets.
A més, el tenor es presenta a si mateix com un espectador del meravellós teatre que s’observa en els carrers d’ Itàlia, fanàtic del bon menjar italiana, de el cafè espresso i de l’ambient d’alegria propiciat per la seva gent. El seu immens amor a país, als seus habitants i a la música, més enllà de compositors com Verdi o Puccini, l’han portat a reunir en un únic treball parteix de les cançons que millor reflecteixen l’ambient de la Itàlia que veritablement l’inspira.
Com a introducció al seu documental, opta per una interpretació de Volare (Domenico Modugno) alegre i divertida, en la qual la gran veu de la qual és posseïdor no passa en cap moment desapercebuda. En tot el repertori és impressionant l’esforç i importància que el
tenor alemany dóna a la vocalització de el text. Mattinata (Ruggero Leoncavallo) sona pletòrica i poderosa. Caruso (Lucio Dalla) és cantada amb molta expressivitat i resulta punyent gràcies a l’fantàstic acompanyament de l’orquestra.
Homenatge a la música italiana
Passione (Nicola Valente, Ernesto Tagliaferri) amb girs puccinians a la Bohème, és seductora, efectiva i es recrea a si mateixa en una intensa
declaració amorosa.
Allà, en l’èxtasi d’amor es van trobar Tu voglio tant bene (Ernesto de Curtis) i Jonas Kaufmann, continuant així la interpretació de l’tenor, en una línia idíl·lica que ens transporta als paisatges assolellats de la Itàlia més romàntica i carregada de sentiment.
Una de les cançons més esperades, Parla più piano (Nino Rota), ben coneguda per la banda sonora de la pel·lícula El Padrí, va in crescendo tant en volum sonor com en interpretació. D’altra banda, Torna a Surriento (Ernesto de Curtis) ressona al teatre amb una potència apassionada i càlida.
Finalment, un altre dels grans moments del concert és la intensa interpretació d’Il Canto (Romà Musumarra). Completen el programa d’ el concert, Rondine a el niu (Vincenzo de Crescenzo); Fenesta ca lucive (Guillaume Louis Cottrau); Musica proibita (Stanislao Gastaldon); Catari ‘, Catari’ (core ‘ngrato) (Salvatore Cardillo) i Voglio vivere così (Giovanni d’confiança).
